ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR (J. V. FOIX)

És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample girasol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era,
Em vesteixo d’home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d’una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
–O la lluna que s’afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina.

Poema extret d'On he deixat les claus...

Josep Vicenç Foix i Mas, conegut com a J.V. Foix fou un poeta, periodista i assagista català, un dels més destacats de les avantguardes literàries catalanes. 

Va néixer el 28 de gener de 1893 a Barcelona (Sarrià) i va morir el 29 de gener de 1987 a Barcelona.

Ell mateix es defineix com "un investigador de la poesia". Comença a publicar abans de la guerra civil espanyola, però el reconeixement com a poeta de gran qualitat no li arribarà fins ben entrada la dècada dels cinquanta. Incorpora al seu bagatge cultural tant la poesia trobadoresca i medieval italiana, com el surrealisme i el futurisme. Publica també llibres de prosa poètica com Gertrudis (1927) i KRTU (1932), fortament influïts pel surrealisme. La guerra civil espanyola i el franquisme estronquen el seu treball periodístic. D'entre la seva obra poètica, destaquen el llibre de sonets Sol, i de dol (1947), On he deixat les claus (1953) i Desa aquests llibres al calaix de baix (1964). L'any 1973 li és concedit el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

Aquesta obra és un model clar d’obra surrealista. Les descripcions d’aquest poema produeixen un efecte plàstic per la seva capacitat d’evocació de colors i formes.

Per la data de l’escriptura, a finals de la guerra civil, sembla que el “monstre que no dic” es podria referir als qui han ocupat la terra, “planto la meva bandera” és un signe polític. És un somni d’una esperança de llibertat que no morirà. 

Aquest poema també relata les il·lusions dels somnis, quan diu “és quan dormo que hi veig clar”. Aquest poema també el pots relacionar amb temes sobre la identitat d’una nació.

 http://www.musicadepoetes.cat/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Titol?autor=92&titol=642